Així va néixer
Així va néixer. Es diu Jesús, i encara no ho sap però passarà a la història de la medicina per ser el primer nadó nascut a l’Estat espanyol fill d’una dona a qui li han trasplantat l’úter.
Va néixer fa dos mesos i mig, a la Maternitat de l’Hospital Clínic de Barcelona, malgrat que la seva mare, la Tamara Franco, va néixer sense úter i quan tenia 16 anys li van deixar clar que mai no podria quedar-se embarassada:
«Em van dir que mai no podria tenir fills i que així seria.»
Nascut amb 29 setmanes, molt prematur
El fill de la Tamara va néixer molt prematur a la setmana 29 en una cesària programada, quan l’equip va decidir que era el millor moment per fer-ho, malgrat que era a només una setmana de considerar-se prematur extrem.
El més òptim hauria estat esperar encara un parell de mesos, quan ja hagués estat un part a terme, però la salut de la mare estava en joc: tenia preclàmsia severa, que augmenta la pressió de la sang i és una de les principals causes de mort d’embarassades i nadons al món.
A la Tamara li estava provocant insuficiència renal i un nivell de plaquetes molt baix, i a més podia fer que no arribés prou sang a la placenta, que és la que proporciona oxigen i aliment al fetus.
Durant setmanes la van estar controlant i alhora van accelerar la maduració dels pulmons del nadó i la protecció del cervell, els dos òrgans més vulnerables en un nadó prematur.
Segons explica Francesc Figueras, cap de Medicina Maternofetal de l’Hospital Clínic, van haver de prendre la decisió calculant quan hi havia menys riscos i més possibilitats d’èxit:
«Hem arribat a un punt en el qual la maduresa del nounat ja era molt presumible i els riscos molt baixos, i aquest és el moment en el qual no compensa, pels riscos materns, seguir l’embaràs.»
Així va néixer
Un cesària normal i especial alhora
Tot i que la Maternitat de l’Hospital Clínic és centre de referència en patologia fetal i estan molt acostumats a fer cesàries, l’ambient que es respirava al quiròfan el divendres 10 de març tenia alguna cosa diferent i especial.
Alguns membres de l’equip, que ja van assistir al trasplantament fa 2 anys i mig, van gravar-ho amb el mòbil, però, segons Figueras, a banda d’això, va ser una cesària molt normal:
«Una cosa que hem après és que són úters que aparentment permeten un part per cesària sense gaires modificacions tècniques, no hi ha hagut cap diferència amb altres cesàries.»
És el mateix que assegura Laia Valle, infermera pediàtrica que també va assistir al part:
«Per nosaltres en realitat la feina ha estat la mateixa, la preparació ha estat la mateixa, l’únic era la casuística, que hi havia molta més gent de l’habitual i ens hem hagut d’organitzar millor per saber cadascú on posar-se i no destorbar-nos.»
El primer plor del Jesús i l’emoció de la mare i del ginecòleg
Només treure el cap el Jesús va fer el primer plor. És molt bon senyal en un nadó tan prematur. Ja feia estona que la Laia estava preparada amb una bossa de poliuretà i una gorreta per tapar-lo de seguida per evitar que perdés temperatura:
«El que més ens interessa en els nadons prematurs és que l’ambient no canviï bruscament. Si aquests nadons es refreden ràpid i els costa mantenir la temperatura, la seva hemodinàmica també es dificulta.»
La seva mare encara va trigar uns moments a veure-li la cara. Mentrestant, un dels artífex de tot plegat, Francesc Carmona, cap de Servei de Ginecologia de l’Hospital Clínic, va admetre que s’havia emocionat durant l’operació:
«Els cirurgians no ploren, però hi he estat a punt, perquè queda molt lleig que el cirurgià es posi a plorar durant la cirurgia, però hi ha hagut un moment que m’he hagut de contenir.»
I va arribar el moment que la Tamara va poder veure per primera vegada el fill que li van dir que mai podria tenir:
«Mare meva, el millor moment de la meva vida. Encara no m’ho puc creure. Em sembla un somni.»
El va poder veure poca estona perquè la prioritat era assegurar-se que el Jesús estigués bé: se’l van endur a la sala de reanimació, i una infermera va advertir el pare del Jesús «tu, tota l’estona amb ell» i no se’n va separar ni un moment.
Quan hi havia algun silenci preguntava amb una veu suau: «Tot bé?», i li contestaven: «De moment, sí». Allà van col·locar un respirador al Jesús perquè no es cansés i li van controlar les constants vitals.
Dos mesos i mig a la UCI de Nounats
Un cop estabilitzat el van tornar al quiròfan perquè la mare el pogués tornar a veure abans d’emportar-se’l a la Unitat de Nounats i es van fer la primera foto de família.
Segons Francesc Figueras, tot va anar com s’esperaven, però gràcies a haver pensat en totes les possibles complicacions:
«Molts cops poder preveure-ho tot és la clau per no haver de prendre cap decisió no ben meditada.»
En néixer el Jesús va pesar un quilo i cent grams i ha estat dos mesos i mig a l’UCI de Nounats, fins que s’ha desenvolupat prou per no necessitar les cures i la tecnologia que hi ha en aquell espai.
Els pares hi han anat cada dia a fer pell amb pell i aconseguir l’entorn més favorable per al nadó i estan exultants, també el pare, en Jesús Robles Martínez:
Així va néixer
«En Jesús està molt bé, la veritat, agafant pes, és imparable. I tu et desfàs, la veritat, és tan bonic, tan petitó, és increïble, increïble.»
Aquest dilluns s’ha fet públic l’èxit del cas de la Tamara i el Jesús amb una presentació a la premsa en la qual s’ha explicat que ha estat fruit d’un llarg procés que va començar el 2015.
