Milers de tones de roba
Milers de tones de roba. La Sofia i els seus dos fills, migrats des de Veneçuela, busquen roba en un abocador tèxtil en ple desert d’Atacama, a Xile. És una muntanya immensa de roba i sabates, peces de segona mà provinents dels Estats Units, el Canadà, Europa i Àsia que mostra l’altra cara de la moda de baix cost o «fast fashion».
És la indústria que incita el consumidor a canviar molt sovint les peces de l’armari fabricades en països amb menys drets laborals i costos de producció, com la Xina o Bangladesh.
Una brossa sense aturador
Cada any arriben al port d’Iquique, a 1.800 quilòmetres al nord de Santiago, 59.000 tones de roba que es destinarà a la venda de segona mà a Xile o portaran fins a altres països de l’Amèrica Llatina, com Bolívia, el Perú o el Paraguai.
Però les 39.000 tones de residus tèxtils que no s’arriben a vendre acaben llençades als abocadors del desert més àrid del planeta.
Fa quatre dècades que Xile es va especialitzar en el comerç de moda de segona mà. I la capacitat de producció d’aquesta indústria, sumada al consumisme dels països compradors, fan que les peces s’amunteguin a un ritme trepidant.
És un problema que també viuen països com Ghana, a l’oest d’Àfrica, com va retratar la BBC:https://www.youtube.com/embed/MHnDqelUh-4
Roba que contamina
El que per a persones sense recursos és l’oportunitat de trobar alguna cosa per abrigar-se també és un problema mediambiental.
«És indubtable el dany i l’impacte ambiental dels residus tèxtils a les comunes on estan ubicats, fonamentalment Alto Hospicio i Iquique», destaca Moyra Rojas, secretària regional del Ministeri de Medi Ambient xilè.
Moltes peces acaben enterrades per evitar incendis que serien tòxics per la composició dels teixits. Tant si són a terra com a l’aire lliure, la descomposició de la roba s’allarga desenes d’anys i deixa residus a l’aire i a les capes freàtiques.
«Aquesta roba no és biodegradable i conté productes químics, de manera que no l’accepten als abocadors municipals», explica Franklin Zepeda, que, després d’anys de treballar a la zona franca del port, va decidir «sortir del problema per formar part de la solució» i va fundar, a Alto Hospicio Ecofibra, una empresa de reciclatge d’aquesta roba usada.
Separen la roba elaborada amb fibres sintètiques i n’acaben fent aïllants tèrmics. «Es fa una selecció de la roba prèmium, primera, segona i la resta. I aquesta resta és la que antigament anava al desert i que ara nosaltres estem aprofitant com una matèria primera per fer panells d’aïllament tèrmic», comenta.
L’empresa recicla fins a 40 tones de roba de segona mà cada mes.
D’altres, com Ecocitex, aprofiten la roba llençada per reciclar-la en filats de roba. Rosario Hevia, gerent de l’empresa, demana una reflexió als consumidors:
«Molta gent critica per què s’està pagant per reciclar. I la resposta és perquè hem d’educar. Generar residus tèxtils genera un cost. Primer cal educar les persones perquè redueixin el consum de tèxtil innecessari i que ells es facin càrrec d’allargar-ne la vida útil.»
Pots seguir-nos també: Instagram i Facebook
Encuentra más noticias La Prensa