“La millor arma que pots tenir com a dona són els estudis”

Va néixer a Asilah (Marroc), on va viure fins als nou anys, quan va venir a Catalunya amb la mare i els germans per reunir-se amb el pare. Té records d’aquells primers anys aquí?És cert, vaig néixer a Asilah ja que és la ciutat més propera al meu poblat, Mzoura, on vaig viure fins als nou anys. Respecte als records dels primers anys, no només tinc records sinó que també tinc olors i música. Per exemple, l’olor de la cuina de la Sra. Antònia cada migdia, les cançons populars de la primera festa major on vaig anar, les olors del peix fresc que ens portava el Sr. Paco cada matí quan tornava de pescar… Per a mi tot era nou, les campanades de l’església, la llengua, tot. Però he de reconèixer que tinc records molt positius.Com es pren la decisió de venir a viure a Catalunya?La decisió de deixar-ho tot la prenen els pares; feia molts anys que vivíem separats del pare, només el vèiem un cop l’any, a l’hivern. Evidentment, el pare feia molts anys que intentava reagrupar-nos, però ningú li volia llogar un pis per poder fer-ho. De fet, ell ens explica que per aconseguir el pis on ens va reagrupar va haver de demanar ajut a la Maria Antònia, amiga seva, que el va ajudar, va anar a veure el pis com si el llogués per a ella. Veig que això no ha canviat gens del 1989 fins ara.Què recorda del viatge?Molta tristesa, jo no volia venir, no volia deixar les meves àvies, cosines, amigues, el meu gos, ni deixar el meu poblat. Vaig plorar moltíssim. Recordo que els meus germans petits estaven molt nerviosos, no paraven quiets. Un viatge molt llarg: primer ens va acompanyar el meu tiet damunt de dos cavalls fins a Sidi Yamani, on vam agafar un taxi fins a Asilah i vam tornar a canviar de taxi cap a Tànger per agafar el ferri en direcció a Algesires. Vam arribar de matinada, no hi havia autobús per a Barcelona i ens va tocar dormir a l’estació fins a les deu del matí. Vam passar moltes hores a l’autobús, massa, i això va posar més nerviosos els meus germans, fins al punt que un va caure i es va obrir el cap. El nerviosisme és comprensible, veníem del camp i amb llibertat per córrer sense cap barrera. Vam arribar a Barcelona l’endemà a les dotze del migdia, i vam agafar el tren cap al Masnou (Maresme). Tot era nou.Deixar els amics devia ser dur, però per a la seva mare també, per la pèrdua de la xarxa familiar…Exacte, recordo despertar-me plorant i trobar la mare plorant a mitja nit, amb la mirada fixada al mar com si ella fos la culpable de la separació de la seva família i amics. No és fàcil trobar-te amb quatre fills i en un pis de 50 metres quadrats venint d’una vida comunitària on tothom participava en la criança dels nens.Un cop aquí quina va ser la primera impressió?Tot era diferent. No coneixia la llengua ni a ningú. Em sentia perduda, però en un entorn molt acollidor, envoltades per veïns i veïnes que ens van ajudar a sentir-nos part del Barri Vell del Masnou. Ens van fer partícips de tot: del Nadal, els Reis, el carnestoltes, els aniversaris, la festa major, de tot.Va ser la primera noia de la comunitat àrab del Masnou a anar a la universitat, quan la majoria es casaven. Com va ser?Sí, però no perquè es van casar sinó perquè moltes havien de treballar, tenien la necessitat de fer-ho.Va estudiar filologia àrab. Per què aquesta carrera?Per un motiu simplement personal. La necessitat de conèixer millor part dels meus orígens –llengua, cultura, literatura o història–, sense necessitat que ningú m’ho expliqui.És diplomada en treball social, màster en construcció de noves identitats i té un postgrau en immigració, identitat i religions. Li agrada estudiar?I t’has deixat que també vaig cursar el CAP. Sí, m’agrada molt aprendre. Com deien les meves àvies: la millor arma que pots tenir com a dona són els estudis. I quanta raó que tenien.Això de trencar barreres li ve de petita. Quan vivia al Marroc va anar a l’escola abans que les altres nenes. Com va ser això?Sí, la mare volia que anés a l’escola, i per això va demanar al director que pogués començar-hi a anar d’oient als sis anys. I així va ser. L’única nena del meu poblat que anava a l’escola a cinc poblats de distància. Després, als vuit anys em va enviar a la ciutat perquè, segons ella, teníem millor nivell.Per haver nascut al Marroc, ha de demostrar la seva vàlua més que una altra persona?Malauradament això ens passa a moltes persones.Què va dur-la fer el salt a la política? Tinc entès que un dels seus fills hi té alguna cosa a veure?Veig que has llegit alguna de les entrevistes que he fet. Doncs sí, ho vaig fer molt motivada per la meva família i entorn, i en especial pel meu fill.I ara què li diu? És crític?Que tenim molta feina encara per fer i que necessitem fer-la bé. Però estan tots molt contents per la feina i preocupats a l’hora per mi. Però jo soc la més crítica amb mi mateixa. De fet, la darrera legislatura vaig aprovar una llei molt important per al país i ara tinc l’obligació de seguir el seu desplegament: la llei d’igualtat de tracte i no discriminació. Però considero que aquesta legislatura ho he de fer molt millor.Quan el 2017 va ser elegida diputada, era coneguda com la del vel. Continua sent estigmatitzada?Malauradament sí, ja que ha de passar més temps perquè el canvi de mirada tingui efecte real sobre la mirada estereotipada que m’acompanya. Però considero que tothom ja sap quins temes sectorials he portat i porto, com treballo, com em relaciono…; en definitiva, qui i com soc. Totes les diputades al Parlament ja saben qui soc, independentment de com em dic, com em vesteixo o d’on són els meus orígens.Ha dut sempre mocador?No.Encara que la decisió de dur-lo hagi estat seva, no em negarà que té una càrrega, un simbolisme…Per mi ha estat una decisió personal vinculada a temes de reafirmació identitària.Recorda què sentia quan tornava al Marroc?Emoció i moltes ganes de compartir-ho tot amb les meves àvies.Hi ha joves que marxen del Marroc. Ha canviat res des que se’n va anar?El Marroc ha anat canviant com qualsevol altra societat. Però és cert que la desigualtat força que joves i famílies perdin l’interès de construir el seu futur al Marroc i decideixin provar sort cercant el somni europeu.S’ha plantejat tornar-hi?No. De vacances sempre que puc. Però on m’he format i construït com a persona és al Masnou, d’on soc i on visc.