28.5 C
Castelldefels
sábado, julio 24, 2021

Ernest Pérez-Mas: “Catalunya perd mentalitat emprenedora i vira cap a una mentalitat més estatista, més espanyola”

– “Algú hauria de dir als pobres taxistes que els cotxes aviat seran autoconduïts. Han d’entendre que no poden pagar per un traspàs de llicència els milers d’euros que paguen”

– “El problema d’Espanya és que Madrid és una xucladora de recursos i se n’adonen 40 anys després. Però el pes de l’economia catalana ha sigut estable, al voltant del 19%”

– “Si la gent de Catalunya vol tenir una economia pròpia ha de consumir els productes de proximitat, sempre que tinguin un bon servei i un bon preu”

– “Calen més enginyers i menys advocats, més gent que resolgui problemes i menys que resolgui conflictes. Hi ha un gran dèficit d’enginyers de telecomunicacions, se’n graduen 1.000 cada any i en caldrien 10.000”

Ernest Pérez-Mas (Barcelona, 1963), fundador i director executiu de Parlem Telecom, acaba de passar part de la setmana al MWC, on ha vist “un Mobile de supervivència” pensat perquè les empreses del sector no perdin l’hàbit de venir-hi, tot i que moltes només hi han participat telemàticament a causa de la Covid. Tanmateix, creu que en les pròximes edicions s’anirà normalitzant, i no veu cap motiu per pensar que hagi de marxar de Barcelona. L’entrevistem la setmana del MWC i quan pocs dies que la seva companyia acaba de sortir a borsa, amb una arrencada en què el preu de l’acció es va disparar. Ell, però, subratlla que el projecte és “a llarg termini” i que esperen tancar el 2021 havent doblat la facturació de 18 milions de l’any passat, que ha va representar un gran salt respecte dels 10 milions del 2019.

– Barcelona i Catalunya saben aprofitar prou el MWC?

Ser la capital mundial de la tecnologia de la comunicació una setmana cada any és un aparador molt important, genera visitants que poden tornar en un altre moment i situa Barcelona com una capital important en el sector. Després és feina nostra, com a país, de les administracions, atraure inversions permanents en recerca, en desenvolupament, amb start-ups, i proporcionar totes les eines fiscals, administratives i de facilitats perquè s’implantin noves companyies.

– I es fa suficientment?

S’està fent però podria tenir molt més èxit si tinguéssim les eines necessàries. Eines fiscals i administratives que no existeixen. Si penséssim com un país capdavanter en tecnologia, per atraure talent de tot el món i que es vingués aquí a desenvolupar, que la gent no es trobés només una setmana a l’any sinó cada dia, això seria la bomba. Però necessitem eines fiscals per combatre l’atracció fiscal de Berlín, d’Amsterdam, de Londres. Necessites ubicacions, necessites atraure fons d’inversió potents a escala mundial perquè facin rondes de finançament.

– La posició de l’actual govern espanyol és buscar el que en diuen harmonització de la fiscalitat per evitar que un territori pugui rebaixar impostos. Ho veu compatible amb la demanda d’exempcions en el terreny de la tecnologia?

La política fiscal és fonamental per a l’atracció de talent en la innovació i start-ups. Perquè el risc és crear una empresa, que hagis de pagar costos inicials i tinguis dificultats i que l’empresa no pugui tirar endavant. Això políticament hauria de ser possible, però no sé si ho faran, no sé si algú té un model de país com aquest al cap. Un model de país, de valor afegit, possiblement gent qualificada i sous elevats. Són models que existeixen en països petits, com els països nòrdics i Suïssa. I aquí no ens en sortim. Cada vegada hi ha més gent amb sous baixos.

– Quin efecte tindrà el que està fent la conselleria de Polítiques Digitals, per exemple amb l’extensió de la fibra?

Són passos útils i necessaris però insuficients, per manca de recursos. El desplegament de fibra òptica està molt bé però haurien de sortir del concepte administratiu que dificulta que es pugui posar al mercat a preus convenients. El desplegament de fibra hauria d’anar lligat a uns costos de connexió variables en funció del nombre d’usuaris, en lloc d’un cost fix. Si tu portes la fibra a un poble petit i el cost de connexió el poses a un preu de, m’ho invento, mil euros, i al poble hi ha cent clients, pagaran deu euros més per connectar-se? I els tràmits haurien de ser més àgils, perquè si no correm el risc que una inversió feta i que poca gent la faci servir per dificultats administratives.

– No està ben resolt el pont entre la infraestructura pagada amb diners públics i el mercat, els operadors?

No. És lent i car, i costa de canviar aquest model.

– Parlem Telecom va sortir a borsa fa una setmana i el primer dia es va disparar la cotització. Quines perspectives els dona això?

Els primers dies es va arribar a disparar fins a un 60% el valor inicial de l’acció. Ara suposo que s’ha consolidat. Jo no hi entenc de borsa…

– Però els seus assessors li deuen dir alguna cosa…

Sí, però el que em van dir i el que ha passat no té res a veure [somriu].

– Què l’hi van dir?

Que hi hauria una lleugera pujada, una lleugera baixada i després una estabilització. I això no s’ha produït, ha sigut una sorpresa. Després, a posteriori, tot s’explica. Em parlen de sobredemanda, del projecte d’un operador de proximitat que no existeix enlloc més, de la capacitat d’execució en el passat, de l’afany dels inversors i que alguns fons inversors que volen agafar posicions. El cas és que altres operadores que han sortit recentment han pujat un 2% o un 3%. Ha estat una sorpresa aquesta pujada tan elevada.

– Veig que intenta evitar l’eufòria…

Sí, perquè el nostre és un projecte a mitjà termini o a llarg en què la primera fase s’acaba el 2024. El tenim claríssim, tenim noves oportunitats de negoci, en noves àrees i nous territoris. El que facin les nostres accions els pròxims dies, o setmanes o mesos tant me fa. No ens posarem nerviosos perquè pugi o perquè baixi. D’aquí a quatre anys ja ho veurem. Si fem el que hem de fer, segur que estarà per sobre del preu d’ara.

– El seu pròxim moviment és el País Valencià, però també volen anar a Europa.

El model és el mateix anem on anem, fer un operador de proximitat obviant els grans, que actuen amb prepotència i que maltracten els clients. Tractar bé els clients i que parlin amb persones que parlen com ells, en el mateix idioma, no hauria de ser estrany. Els catalans ens pensem que som una cosa singular al món i hi ha més llocs similars. Per tant, la pràctica de tractar bé el client, de posar-lo al centre, es pot fer en molts llocs. Concentrar-te en petits nínxols de territori en lloc d’anar a tot un estat immens té sentit. I ho podem fer a Catalunya, al País Valencià o altres llocs de l’estat o en múltiples llocs d’Europa.

– A Catalunya, una de les cartes que juguen, en les campanyes de publicitat, és el de la identitat nacional. A diferència d’un cert mantra tradicional en el món de l’empresa, entenen que això no resta sinó que suma?

Nosaltres som una operadora de nínxol que busquem l’afinitat cultural i d’identitat amb el client. Això és el que genera la nostra acceptació. Venem valors en una companyia de value for money, hem de fer això necessàriament. Saber com són els nostres clients i tractar-los com volen. No ho hem inventat nosaltres. Benetton i Apple ho han fet sempre.

– Però Parlem és en un context molt determinat en un moment polític molt determinat.

Si els valors dels nostres clients són A, nosaltres intentem que els nostres siguin A. Nosaltres som una empresa, no fem política, fem negoci. Fem que la gent se senti orgullosa de tenir una companyia de telecomunicacions de proximitat i que respecta els seus valors. Si els catalans parlem català, som cosmopolites, ens agrada ser oberts i ens agraden les nostres tradicions, és obvi que la companyia ha de donar resposta a això. I no genera cap rebuig. Quan hem fet estudis de mercat hem vist que el rebuig a una marca com la nostra és escassíssim.

– Formen part del portal Fes el canvi, de consum estratègic, amb empreses compromeses amb el país.

És consum circular. Els diners que et gastes a prop et tornen a la butxaca ràpidament. El que és sorprenent és que a Catalunya ningú no ho hagués fet abans.

– L’actual Espanya megacefàlica, amb el domini absolut de Madrid, s’ha construït amb les empreses de l’Íbex. Catalunya ha de tenir una xarxa empresarial alternativa a això?

Som el que consumim. Si consumim producte de proximitat, les empreses d’aquí seran grans i tots tindrem bons sous i gastarem els diners aquí. El que ha fet Madrid per anar escalant en el PIB ha sigut buidar el que en diuen “la España vacía”. El problema d’Espanya és que Madrid és una xucladora de recursos i se n’adonen 40 anys després. Però el pes de l’economia catalana ha sigut estable, al voltant del 19%, els últims 40 anys. Per tant, això ha afectat més l’Espanya del voltant de Madrid o de tot arreu excepte Catalunya. Si mires el pes del PIB del País Basc, de les Balears, de qualsevol comunitat autònoma, tots han disminuït excepte a Madrid, que s’ha incrementat molt, i Catalunya, que és estable. Si Espanya vol tenir un model d’economia centralitzada amb una única regió productiva en un lloc ineficient econòmicament, una planúria allunyada de tot arreu, això obeeix més a objectius polítics que a efectes econòmics. Les infraestructures radials van en contra de les lleis del mercat. Per tant, si la gent de Catalunya vol tenir una economia pròpia ha de consumir els productes de proximitat, sempre que tinguin un bon servei i un bon preu.

– Si Espanya fa política amb això, Catalunya no ha de reaccionar?

Jo prefereixo que els polítics es dediquin a gestionar els serveis públics i a marcar algunes línies estratègiques de país. I com menys incidència tinguin en el mercat, millor, perquè alteren la competència. L’exemple clàssic són les inversions que rebem a Catalunya en processos competitius de R+D. Quan són processos europeus, els centres de recerca catalans acostumen a guanyar el 40% dels diners que venen a l’estat. Quan són processos administratius espanyols, és el 10%. Com menys política hi hagi en l’economia i la recerca, millor, perquè permetrà que tothom es pugui espavilar i pugui viure d’acord amb la seva capacitat de generar riquesa.       

– Vostè ha dit diverses vegades que hi ha un gran dèficit d’enginyers de telecomunicacions. Que se’n graduen 1.000 cada any i en caldrien 10.000. Per què no surten?

No hi ha vocacions d’enginyeres, és patètic, continua estant al mateix nivell que quan jo estudiava, per sota del 10%. Però no són només les noies, no hi ha prou vocacions en general. És cert que l’enginyeria és una mica més exigent que altres carreres, perquè ha de resoldre problemes. Calen més enginyers i menys advocats, més gent que resolgui problemes i menys que resolgui conflictes.

– Quines són les conseqüències d’aquest dèficit?

Doncs hem de fer moltes coses amb gent que es recicla d’altres carreres i gent de ve de fora, o s’han d’encarregar coses a fora. A Parlem tenim enginyers italians i d’altres països, perquè costa trobar-ne. Si n’hi hagués 10.000 de nous cada any, hi hauria feina per a tots. A la Xina en surten un milió cada any. I el món és global, i el que no inventis tu ho inventarà un altre.

– Ha parlat la Xina, però un dels miralls que sovint s’esmenten aquí és el d’Estònia, amb unes dimensions molt més semblants a les de Catalunya. Què ens diu aquest mirall?

És un país al núvol, amb tota l’administració digitalitzada i on tots els tràmits administratius funcionen a través de finestreta única amb molta rapidesa i baix cost. Constituir una companyia és qüestió d’hores i costa 50 dòlars. Aquí has d’anar al notari, que cobra 300 euros, has de demanar el registre d’un nom, has d’anar al registre… Jo cada vegada que vaig al notari els dic que no entenc per què no s’ha suprimit la seva professió, quan hi ha sistemes digitalitzats amb blockchain, que permet validar la identitat de manera simple. En política hi ha molts advocats i pocs enginyers, i això genera aquest problema d’excessiva regulació en lloc de trobar solucions, que existeixen, per fer-ho tot al núvol. Qualsevol tràmit amb les administracions espanyoles és feixuc.

– Però hi ha empreses que sí que requereixen uns controls a fer per seguretat o per temes mediambientals.

Aquesta mentalitat de control previ de tot, alenteix, encareix i impedeix. Si ho fas a l’inrevés, que és ‘aquí tens les normes, compleix-les, certifica’t tu mateix i dóna’t d’alta’, tot aniria més ràpid, seria més barat i hauria molta més activitat. Només caldria un sistema sancionador més fort en cas d’incompliment. No té sentit que estiguem esperant dos mesos el permís de qualsevol ajuntament per fer qualsevol cosa.

– Els recels de l’administració i de la classe política arriben també al vot electrònic. Tendeixen a dir que no és segur, se’n va parlar amb motiu del 14F en plena pandèmia.

És completament segur. Hi ha països, com Suïssa, on la gent vota per tot, amb un model en què la societat mana. No és el model de la majoria de la resta de països occidentals, on un grup polític s’atorga una representació i a partir d’aquí fa el que vol. En aquest sentit el model català és l’espanyol, perquè la lleis que hi regeixen són les espanyoles.

– Una cosa són les lleis i una altra la mentalitat, que podria ser diferent…

Malauradament, Catalunya està perdent la mentalitat emprenedora de societat civil i està virant cap a una mentalitat més estatista, més espanyola, més castellana. Hem copiat el model fins i tot mentalment. Aquest acceptar les normes, la inspecció, bellugar-te sotmès a l’arbitri de designis polítics que no només fan una llei sinó que a més a més la interpreten com volen… És com si els catalans haguéssim perdut ganes de fer país des de la societat.

– Contràriament al que pugui semblar en un moment polític tan reivindicatiu?

Sí. Abans la gent tenia clarament una mentalitat de funcionar a la seva. Catalunya era la societat civil, mútues, clubs… Ara sembla que tot això hagi de funcionar amb subvencions. I acabes dependent de qui et dona la subvenció, que té un concepte arbitrari. No podem viure en un món de subvencions. Hem de viure en un món de llibertat i que cadascú faci el que li sembli i que assumeixi els seus riscos. I que sigui la societat qui determini què s’ha de fer en cada moment. A mi m’agradaria determinar a què vull destinar els meus impostors.

– Per què hi ha hagut aquesta involució que veu a Catalunya?

El model econòmic basat en mà d’obra barata, com ens ha passat en el turisme i la construcció, és un peix que es mossega la cua. Atraus població que defensa aquest model i que en moments de crisi es queden desemparats i volen que l’estat els protegeixi de tot. Amb un model amb menys gent, més productiu, amb valor afegit, la gent hauria assumit que el risc té una recompensa i alhora t’has d’espavilar quan les coses no van bé.

– Fins a quin punt canviarà això el 5G?

El 5G té avantatges competitius enormes per a les companyies i per a la mobilitat i la logística, perquè permet la robotització. Hi ha professions que desapareixeran d’aquí a pocs anys, com la de taxista o la de conductor de camions.

– I què fem amb tots els treballadors d’aquests sectors?

S’hauran de reciclar cap a altres professions. Hauríem d’aprofitar l’avinentesa per reduir el temps de treball i incrementar el temps de lleure, i apareixeran noves professions lligades al lleure. Hi haurà un increment de productivitat i més riquesa per repartir. Algú hauria de dir als pobres taxistes que els cotxes aviat seran autoconduïts. Han d’entendre que no poden pagar per un traspàs de llicència els milers d’euros que paguen. Algú els hauria de dir ‘no ho feu’, perquè d’aquí a cinc, màxim deu anys, la llicència del taxi no valdrà res. I si això no és així, serà perquè la regulació pública ho impedeix perquè el trànsit d’un model de molta mà d’obra amb baix valor afegit a un model amb poca mà d’obra d’alt valor afegit generarà conflictes que l’administració no sabrà com gestionar.        

Una entrevista de SILVIA BARROSO (Directora de EL MON)

Foto: JORDI BORRAS

Related Articles

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here

*

Stay Connected

21,991FansMe gusta
2,831SeguidoresSeguir
18,100suscriptoresSuscribirte
- Publicidad -

Latest Articles