Per què no s’ha de tractar
Per què no s’ha de tractar. David Sedaris, un dels cronistes més lúcids dels Estats Units, explicava en un assaig publicat a la revista The New Yorker com veia el seu país després de la pandèmia. L’escriptor va viatjar per diverses ciutats i en el seu periple destacava la presència d’adults consentits que es neguen a posar-se la mascareta, d’adolescents consentits que els pares no volen que treballin i d’animals de companyia que reben l’aprovació generalitzada.
A l’assaig, l’autor descriu una escena en un hotel de cinc estrelles, a Washington D. C.: “A l’hora d’esmorzar, observo com, a la taula del darrere, una dona demana un plat extra. L’omple d’ous ferrats i bacó i el deixa a terra, perquè el seu gos, un petit terrier, en mengi”.
En acabar, explica Sedaris, el gosset passeja pel menjador. La seva corretja extensible bloqueja el pas dels comensals, però a ningú sembla molestar-li. De fet, el gosset rep tota mena d’elogis. Una dona anuncia a la responsable del terrier que ella també té “dos nadons peludets” esperant-la a casa. “Deu ser molt dur estar-ne separada”, observa la responsable del terrier. “Ho és, sí”, li respon, “però aviat veuran la seva mare”, respon l’altra.
Per què no s’ha de tractar
La dona no feia broma. D’acord amb una enquesta del 2019 de la firma d’anàlisi JWT Intelligence, el 89% dels soltersnord-americans i el 91% dels que viuen en parella consideren que els animals de companyia són “fills de fet”. En aquest país, encara pioner a exportar tendències socials i culturals, els animals de companyia han esdevingut un pilar emocional per a molta gent i un mercat gegantí.
En paral·lel a un descens de la natalitat, augmenten les persones que tracten els seus gossos o gats com a fills. “La meva filla té potes”, assegurava Melissa, radiant responsable d’una bòxer anomenada Ziva, en un reportatge de la BBC Amèrica. Hi explica que ella i el seu marit van decidir “no tenir fills humans” per causes econòmiques i mediambientals i van optar per adoptar un gos.
Un gos, però, que tracta com un fill humà: la seva responsable (bé, la seva “mare”, com insisteix que li diguin) li cuina cada dia, li prepara festes d’aniversari i el cuida com una autèntica “mare helicòpter”. La casa està plena de fotografies emmarcades del matrimoni amb el bòxer. La Melissa assegura que ella, el seu marit i la seva gossa formen una família: “El món està canviant i la gent s’està tornant cada cop més oberta a allò que és una família, que avui pot tenir diferents formes”.
Per què no s’ha de tractar
A l’estat espanyol, el fenomen de la humanització dels animals de companyia s’està accelerant. De fet, hem passat de ser una societat que els maltractava a cuidar-los en excés. D’això en dona fe Carlos Carrasco, educador caní i autor del llibre Haz equipo con tu perro (Plataforma). “Avui hi ha una consciència que fa trenta o quaranta anys no existia”, explica. “Abans es tractaven els animals a cops de diari, se’ls donava restes per menjar, passaven fred… El que passa és que hem passat a un altre extrem, en què la gent tracta el gos com si fos un nen amb pèls que borda: avui la humanització és el gran mal per a les mascotes”.
Animals consentits (i infeliços)
“Com a educador caní veig que, en general, l’afecte que la gent proporciona als gossos és més un premi per als humans que per a l’animal”, explica Carlos Carrasco. Està fart de bregar amb animals que deixen sols tot el dia, “avorridíssims i estressadíssims”, i quan els seus responsables arriben: “Com també passa amb els fills, se senten culpables i intenten compensar malcriant el gos: li fan grans festes, l’hiperexciten, el tenen en braços, l’abracen com si fos un nadó… I això deriva en problemes d’ansietat, hiperafecció i comportament que li causen patiment.”
Avui la humanització és el gran mal per a les mascotes”
Carlos Carrasco educador caní
Carrasco és llicenciat en dret i administració d’empreses, però la passió pels gossos el va portar a especialitzar-se en aquests animals. Dirigeix una empresa de formació i la seva missió, assegura, “és millorar les relacions entre gossos i humans”. Ja no els podem anomenar mascotes?: “Bé, cal anar amb compte, perquè si dius ‘la meva mascota’ hi ha qui s’ofèn… Però esclar, tampoc no es pot dir ‘el meu gos’, perquè et diuen que el gos no és una possessió…”. Ja no se n’és ‘l’amo’ avui? “Tampoc, però cal tenir en compte que el gos està a nom meu, jo l’alimento, el vacuno, el porto al veterinari, el passejo… És cert que el llenguatge evoluciona en paral·lel a la societat, però crec que en alguns aspectes estem perdent una mica el cap”, resumeix.
S’ha perdut el cap tractant els animals com a fills? Aquest especialista en comportament animal ho té clar: “A veure, una relació sana entre gos i amo hauria de ser una relació en què el propietari tractés el gos com a animal. Fixa’t que la meva feina principal és explicar a la gent què és un gos! Que entenguin que no és un nen amb pèl sinó… un animal! Amb els seus instints i necessitats i pautes naturals de comportament”.
Per què no s’ha de tractar
Qui té cura del gos?
És un clàssic: els fills volen un gos. I els pares hi accedeixen, amb el pretext que aprendran a ser responsables. Per Carlos Carrasco, és un parany: “Per què si el gos es posa malalt: el portarà al veterinari un nen de vuit anys? O el traurà a passejar deu vegades al dia quan és cadell? No, seran els pares: un nen no té maduresa per responsabilitzar-se d’un gos”.
Per tenir animals a casa, insta a buscar un altre argument: “Com ara que els meus fills desenvolupin empatia per altres éssers i respecte per a la natura”. I per preparar-se recomana començar amb un peix i si no se li mor, seguir amb un hàmster, potser, després, una tortuga… Quan els fills tinguin una certa capacitat i maduresa pensaríem en el tema gos, que mai no ha de ser un caprici”.
Per què no s’ha de tractar
Un gos no pot ser un fill, doncs? “No”, respon Carrasco, sense dubtar. “A veure, podem estimar-lo molt i és evident que és un integrant de la família, i per això el tractaré bé, procuraré el seu benestar, alimentar-lo tan bé com sigui possible, cuidar-li la salut, miraré de proporcionar-li l’exercici físic i mental i l’estimulació que necessita per estar sa i equilibrat… Però són animals. Són gossos. O gats. No són els meus nadons ni els meus fills. Això no ho perdo de vista”.
Carrasco té molt clar que quan es tracta un gos com un nen “no l’estic respectant, perquè li poses una responsabilitat que no li correspon”. Tot i això, és cert que en algunes coses, les mascotes –en especial els gossos– són com criatures: “Necessiten límits i normes, necessiten exercici físic i mental”,enumera. Un equilibri que no es dona fent-los moixaines constantment ni vestint-los amb accessoris de marca ni gastant una fortuna en productes de bellesa. “Si penséssim en el benestar del gos, potser el que hauríem de fer és, en lloc de malcriar-lo gratuïtament, dedicar-li temps per fer prou exercici físic, posar-li límits i normes i comunicar-nos-hi d’una manera adequada”.
Necessiten límits i normes, necessiten exercici físic i mental”
Carlos Carrasco educador caní
Per què no s’ha de tractar
Tot i això, “això no està passant”, assegura. Considera que cal una reflexió: “Fixa’t que abans al gos se’l tractava amb més fermesa: avui podem discutir sobre la forma, sabem que es pot educar d’una altra manera, sense cops de sabatilla o de diaris (per sort, l’educació canina ha avançat molt), però abans hi havia una cosa bona, que el gos era gos i se’l tractava com a tal”.
Aquest expert és molt conscient que es feien moltes coses malament: “Però jo crec que, d’alguna manera, hauríem de tornar al fons d’abans –el gos és un animal– però amb la forma d’ara. Amb el que sabem avui, en definitiva: es pot educar sense recórrer a la violència ni al càstig físic. I crec que una cosa semblant passa amb l’educació dels nens, on hem anat a un extrem en què avui és el nen qui pega el pare”.
La Vanguardia / Magazine RAC1
Pots seguir-nos també: Instagram i Facebook
Encuentra más noticias laprensa
