D’un dia per l’altre
D’un dia per l’altre«Els meus pares em van dir: ‘Deixarem de tenir tant de contacte amb tu’. I ens vam acomiadar». D’això ja fa cinc anys. Des d’aleshores, la Lydia Casanova no ha tornat a veure els seus pares, ni tampoc els dos germans que té:
«El meu pare va ser inflexible. Li vaig haver de demanar que m’abracés per acomiadar-nos. Estava com si no ens coneguéssim.»
Ella tenia 22 anys. Després de créixer en una família de testimonis de Jehovà, i de seguir les seves regles, en aquell moment, la seva vida canviava del tot.
«Em sento com si estigués passant un dol de molta gent, com si tot el meu entorn s’hagués mort. O més complicat encara, perquè podríem tenir contacte i no en tenim», comenta.
D’un dia per l’altre, els vincles més propers es van esmicolar. «I com que no has creat lligams fora dels Testimonis, no tens absolutament ningú. Estàs sol. Però sol, sol», afegeix.
«Jutjada» per tres ancians
Feia poc, la Lydia havia hagut de fer front a una «audiència judicial«, el procediment pel qual els testimonis de Jehovà decideixen si cal expulsar algú de l’organització.
En el seu cas, la conducta jutjada, explica, va ser haver estat amb nois abans de casar-se.
«Les preguntes que et fan són molt íntimes, molt intrusives. I et pressionen perquè ho diguis tot. Saben inclús si has arribat a l’orgasme», explica.
La va jutjar un comitè format per tres ancians, les persones que dirigeixen les congregacions. A ella la van perdonar i no la van expulsar.
D’un dia per l’altre
«Però com que vaig tornar a pecar, havia d’enfrontar-me a un nou comitè. I no m’hi vaig presentar. Jo no volia tornar a passar per allò, era massa dur», argumenta.
Tampoc va escriure la carta que li demanava la seva mare per «desassociar-se«, és a dir, per renunciar voluntàriament a ser testimoni de Jehovà.
«No estic ni expulsada, ni desassociada, però se’m tracta com a tal. Fins i tot, com a apòstata, perquè ells poden entendre que parlo ‘negativament’ de l’organització. Amb mi es té zero contacte.»
Relata com va intentar contactar els pares en diverses ocasions, per intentar reprendre la relació. Sense èxit.
D’un dia per l’altre
«Recordo una frase de la meva mare: «Tu creus que no en tinc prou de tenir records teus a tots els racons de casa, perquè cada setmana m’estiguis preguntant…? Per favor, passa pàgina«, em va dir».https://www.3cat.cat/324/embed/destacat-noticia/3288041/
Contacte limitat o ostracisme?
«Les persones que deixen de parlar als seus fills pensen que els estan demostrant amor. Tu imagina’t la manipulació mental que tens». Així s’expressa Samuel Ferrando, delegat de l’Associació Espanyola de Víctimes dels Testimonis de Jehovà.
«Deixar de ser testimoni significa que estàs abocat a l’ostracisme. I ens trobem amb moltes persones amb problemes psicològics, d’adaptació a la societat, d’intents de suïcidi…», diu Ferrando.
D’un dia per l’altre
Cada setmana, explica, tenen noves incorporacions a l’associació. I ara mateix ja en formen part 400 socis.
La Lydia n’és una. «Jo m’ho creia tot, creia totalment tot el que els testimonis explicaven».
Justament, el dissabte 27 de juliol, al Palau Sant Jordi de Barcelona, es van aplegar 19.000 persones per escoltar el relat de pastors i ancians testimonis de Jehovà.
És el congrés regional anual, en què coincideixen centenars de famílies senceres. Aquest any, parlaven, per exemple, de profecies messiàniques que es van complir sense que ningú ho pogués impedir.
D’un dia per l’altre
Fan entrevistes, projecten audiovisuals, bategen alguns dels membres de la comunitat, canten i preguen.
«Ho esperem tot l’any amb moltes ganes», diu la Mònica, de l’Hospitalet de Llobregat, acompanyada de les seves tres filles i el marit.
L’Anna, una jove que col·labora amb tasques de comunicació amb els testimonis, també ho sent així: «M’ajuda molt a ser feliç amb la vida», explica.
Aprofitem l’esdeveniment per preguntar a un portaveu de l’organització sobre l’expulsió de joves del si de la seva família.
D’un dia per l’altre
En la seva resposta recull que ni molt menys es repudia les persones expulsades i que l’amor sempre persisteix.
Pocs dies després, però, rebem un correu de Testimonis de Jehovà (JW, en les seves sigles en anglès). Se’ns sol·licita que no emetem l’entrevista.
Indiquen que qui ens ha d’atendre és un portaveu d’àmbit espanyol. Que al seu torn, però, rebutja l’entrevista audiovisual.
«Els testimonis de Jehovà creuen que la Bíblia indica que els adeptes han de limitar el contacte amb les persones a les quals s’ha tret de la congregació», diu Joan Comas, portaveu a Espanya de JW.
D’un dia per l’altre
És ell qui respon les preguntes de TV3 per correu electrònic. Comas apunta que l’abast exacte d’aquest contacte limitat depèn de les circumstàncies personals.
Arguments, en tot cas, que intenten matisar l’ostracisme que els membres de l’associació de víctimes denuncien patir.
«Siguin quines siguin les circumstàncies, els testimonis de Jehovà creuen que la Bíblia els anima a mostrar amor i respecte a totes les persones, inclosos els antics adeptes», diu el portaveu de JW.
Un vídeo publicat a la mateixa pàgina web dels Testimonis, però, és més clar en el missatge de tallar la comunicació amb un fill o filla que ha pogut pecar. En el document s’interpreta que s’ha de tallar qualsevol comunicació perquè, així, la persona expulsada sentirà que ha de tornar a la comunitat.
«És un xantatge emocional«, denuncia Ferrando. «Sí, pots recuperar el contacte amb la família, però si retornes a l’organització. Aquest és el preu que has de pagar», conclou.
El delegat de l’associació de víctimes relata que hi ha persones que tornen sense creure en els testimonis però perquè així, diu, no perden el tracte amb la família.
D’un dia per l’altre
Batalla als tribunals
El dia 15 de març d’aquest any hi va haver un canvi rellevant en la interpretació de la Bíblia que fan els Testimonis de Jehovà i, més concretament, el seu cos governant. Són vuit homes que des dels Estats Units s’encarreguen d’emetre consignes sobre com s’han de comportar els adeptes.
Des d’aquest moment, els membres de Testimonis de Jehovà poden saludar una persona expulsada que s’acosta a un dels actes de la comunitat.
«El congrés rector ha decidit que els publicadors – assistents a sermons – puguin decidir si saludaran breument o donaran la benvinguda a un expulsat», relata Mark Sanderson, membre del cos governant.
I afegeix que, tot i que no tindrien una conversa llarga ni es relacionarien amb la persona, «no cal que l’ignorem per complet».
El portaveu de JW Joan Comas argumenta que aquest canvi no és fruit de cap decisió política i al·lega: «Hem ajustat les nostres creences a mesura que s’ha aclarit la nostra comprensió de les Escriptures».
D’un dia per l’altre
No ho veuen així des de l’associació de víctimes. Assenyalen que, justament, uns dies abans d’aquest canvi interpretatiu, el 4 de març, es va publicar una sentència sobre l’expulsió de fills menors d’edat.
Un tribunal d’Oslo, a Noruega, va resoldre que «els drets dels nens es veuen violats per l’aïllament social que comporta la pràctica de l’exclusió». I ho qualifica, textualment, de «violència psicològica«.
El judici es va fer després que, l’any 2021, el govern noruec decidís retirar les subvencions públiques als Testimonis de Jehovà i els esborrés del registre de comunitats religioses.
«En un cas difícil, l’Estat ha optat per una solució equilibrada i raonable», diu la sentència, i condemna JW a pagar les costes del judici, uns 100.000 euros, aproximadament.
Les subvencions públiques que han deixat d’ingressar a Noruega entre 2021 i 2023 oscil·len entre els 16 i els 18 milions de corones, el que seria una quantitat propera als 1,5 milions d’euros.
El portaveu dels Testimonis assenyala que han recorregut la sentència i que «el govern no va poder trobar ni proporcionar al tribunal ni un menor d’edat en suport a la seva demanda».
D’un dia per l’altre
I cita que el Tribunal Europeu dels Drets Humans i alts tribunals de Bèlgica, Canadà, Alemanya, Itàlia, Japó, Polònia, Sud-àfrica, Regne Unit i Estats Units «han dictaminat consistentment que la pràctica de treure de la congregació una persona que no es penedeix és perfectament legal i no incita a la discriminació, la segregació, l’odi o la violència».
A la vegada, els Testimonis de Jehovà també mantenen una batalla legal amb l’associació de víctimes, i els últims anys els han dut als tribunals en quatre ocasions.
Darrerament se n’han resolt dues, en sentit contrari. L’octubre del 2023, el jutjat de primera instància número 1 de Torrejón de Ardoz va resoldre que catalogar de «secta perillosa» els Testimonis de Jehovà, dir que són «equiparables a una malaltia» o fer un símil amb el terrorisme o el jihadisme, vulnera el seu dret a l’honor.
En canvi, una altra sentència més recent, de desembre del 2023, emesa pel jutjat de primera instància número 6 de Torrejón de Ardoz, resol que l’associació pot manifestar expressions com ara: «mort social, ostracisme, trastorns mentals, actes autolítics, discriminació, encobriment de possibles delictes, omissió de tractament mèdic vital o comportament sectari» respecte dels Testimonis de Jehovà i que això «no és injuriós, per molt que la confessió religiosa ho consideri denigrant o insultant».
Habilita l’associació a autodenominar-se com a «víctimes», recull que fan «crítica legítima«, indica que permeten controlar l’activitat dels Testimonis de Jehovà i empara la seva activitat en la llibertat d’expressió.
D’un dia per l’altre
Sortir dels Testimonis de Jehovà
«No m’hi reconec, gens». Ara, amb 27 anys, la Lydia mira enrere i observa les fotografies en què surt predicant al carrer, mentre esperava que algun vianant s’apropés als estands dels Testimonis de Jehovà.
Havia estat anys anant casa per casa, picant els timbres, buscant nous adeptes per a la comunitat. «Em sentia tan violenta d’estar a la porta i preguntar si volien parlar de la Bíblia…»
«Ho feia perquè estava convençuda que allò era necessari perquè aquelles persones se salvessin», explica amb un punt d’incredulitat, sobre el seu passat.
Recorda que, en l’ambient familiar i de la congregació, surava la recomanació de cursar estudis pràctics, de formació professional, deslligats de la universitat.
De fet, la pàgina web de JW recull un article en què desincentiven l’estudi de graus universitaris i, en cas de fer-ne, evitar les carreres més filosòfiques:
«Pot ser que a les universitats ja no es vegin les escenes tumultuoses dels anys seixanta. Però una disminució en els motins universitaris a penes significa que l’ambient del recinte universitari sigui sa. Les drogues i les begudes alcohòliques s’utilitzen lliurement, i la promiscuïtat sexual és la regla… No l’excepció.»
La Lydia va acabar escollint el grau d’Educació Social, tot i que no era la seva preferència inicial, perquè volia estudiar psicologia i especialitzar-me en sexologia.
Ho compaginava amb les 70 hores mensuals de predicar al carrer. A la carrera va conèixer nous companys i va passar allò de què tenien por els testimonis, que s’allunyés de les seves metes espirituals.
D’un dia per l’altre
«Estudiant la carrera vaig començar a estudiar l’homosexualitat», relata. «I m’adonava que un tema a què havia sentit molt de rebuig, fins i tot fàstic, perquè és el que et fan sentir, ho vaig començar a veure normal».
Conèixer un noi LGTBI mentre ella predicava va ser el punt d’inflexió definitiu: «Ens va dir que ell creia i que probablement no tindria cap problema per estudiar amb nosaltres, però que el problema era que no l’acceptaríem».
Va començar a dubtar. «I aquest va ser l’inici de la meva doble vida«. Dos anys en què no es va fer tan present en la comunitat, va començar a sortir amb nois i, finalment, va acabar davant del tribunal d’ancians.
Així es va produir la ruptura amb els Testimonis de Jehovà. I encara que ella no ho volgués, també amb el seu entorn familiar. «No hi ha dies que no pensi en els meus pares i els meus germans», descriu afligida.
«M’agradaria dir-los: ‘Si veiéssiu la meva vida, una vida tan normal, no crec no que poguéssiu estar orgullosos de mi’. I voldria anar a casa. I estar allà. Ho necessito».
Ferran Moreno/Marta Freixanet
