21.1 C
Castelldefels
viernes, mayo 24, 2024
spot_imgspot_imgspot_imgspot_img
0,00€

No hay productos en el carrito.

El fracàs de ‘La marató’, més enllà de l’anècdota

El fracàs

El fracàs. Les dades són sobre la taula i no es poden discutir. La marató de TV3 –ai no!, que TV3 ja ni tan sols es diu TV3…– ha fracassat enguany d’una manera clara. Al final de la nit el marcador era de 5,7 milions d’euros, i l’any passat havia estat de 8,2 milions. Com tothom sap, després la xifra creix per les donacions que es poden fer fins al març, de manera que compare les xifres del final de la nit.

Per contextualitzar la xifra, cal recordar tan sols que el 2018 al final de la nit s’havia arribat a 10 milions d’euros i que els 5,7 milions d’euros d’enguany són la xifra més baixa en tot aquest segle.

I un darrer detall significatiu, que són les dades d’audiència. La marató d’enguany va tenir una audiència calcada de la de l’any anterior, el 16,6% dels espectadors. De manera que tan sols podem concloure que, amb la mateixa audiència, el compromís va ser menor.

A l’hora d’analitzar les causes d’aquest fracàs cal ser conscients que hi incideixen molts factors. Si mirem l’historial de La marató, la fluctuació entre un any i un altre és evident. Compta el tema tractat: de quina o quines malalties parlem. Compta com es fa el programa: la factura, l’interès concret. Compta que la televisió lineal cada vegada és menys important. Compta la situació sòcio-econòmica de la gent, que s’ha anat agreujant amb els anys. Compta el pas dels anys i un possible esgotament de la fórmula de La marató –i, de fet, d’ençà del 2018 la recaptació baixa de manera constant…

El fracàs

Per tant, atribuir a un sol factor aquest fracàs d’enguany és massa agosarat. I crec que ho és més encara convertir-lo en un ariet del combat polític partidista a curt termini. Ara, dit això, crec que és molt evident que 3Cat té un problema.

Perquè és veritat que hi ha molts factors que influeixen en aquesta davallada, però n’hi ha un que em sembla difícil d’esquivar. Que és la desafecció, cada vegada més gran, de molta gent cap a la televisió que durant dècades havia estat “la nostra”. TV3 era més que una televisió i ha deixat de ser-ho per a una part de la població que creu –a parer meu, amb tota la raó del món– que incompleix de manera flagrant el paper fundacional, de ser una televisió pública, independent, de qualitat i catalana. Que no s’hi reconeix. I, cosa que és pitjor: tinc la sensació que és precisament la gent que sempre havia estat la més militant en favor de TV3 la que està més enfadada amb TV3. Amb 3Cat. I potser això explica, en part, que amb la mateixa audiència no hi haja tanta recaptació.

El fracàs

Però a mi avui m’agradaria –si m’ho permeteu– anar més enllà de l’anècdota de La marató. Perquè em sembla que això que passa a 3Cat té un paral·lelisme clar amb l’alta abstenció de l’independentisme en totes les darreres eleccions, entre més fenòmens que vivim. I, si és així, tenim davant dos senyals d’alarma que ens haurien de preocupar molt. Car el distanciament entre els ciutadans i els mitjans públics –o les urnes– és un mal senyal en qualsevol país democràtic. I perquè, a la inversa, és perillosíssim el distanciament entre la classe política i els ciutadans que diuen representar.

I una de les conseqüències terribles d’aquest fossar que s’obri del 2017 ençà, però que es va accelerar amb la pandèmia i ara vola de manera preocupant, és el desacomplexament de les actituds més reaccionàries i autoritàries, molt particularment del racisme i el masclisme. Dues actituds que fan pitjor qualsevol país que toquen, qualsevol societat on s’instal·len.

Això, aquest desacomplexament, ho veiem a tot Europa. I aquests darrers mesos especialment al Principat, on una part de l’independentisme comença a lliscar d’una manera que jo considere irracional i perjudicial per aquest pendent. I diumenge ho vam poder observar en algunes reaccions públiques, obertament masclistes, al tema que proposava La marató, unes reaccions que a parer meu eren fora de lloc.

El fracàs

Dedicar La marató a la salut sexual i reproductiva i enfocar-ho especialment del punt de vista de les dones és més que justificat. Crec que això no és discutible i estic segur que no ho hauria discutit ningú en un altre ambient social més positiu. Una altra cosa és que el missatge que es volia enviar va resultar afectat per una imprudent politització, ideològicament molt partidista, massa evident, i sobretot desproporcionada, pel govern de la Generalitat. I en això hi ha una responsabilitat que tampoc no es pot esquivar.

I aniré, si m’ho permeteu, encara més enllà. Jo, des de la meua posició d’esquerres que no he amagat mai, trobe molt perillós tot això que ens passa, perquè fa anys que seguesc la política francesa i el debat intel·lectual parisenc. I patesc de veure com coses que allà passaven fa vint anys ara comencen a passar ací.

Hi ha l’allunyament de la classe política, especialment de l’esquerra, dels interessos de la gent –abrupta i sobtada en el nostre cas després de l’octubre del 2017. Hi ha la fabricació interessada de temes incomprensibles i rebuscats com a manera d’anatematitzar qui no pensa com tu. Hi ha l’estalinisme rampant, i violent, dins els partits i tot l’ecosistema que controlen. Hi ha el sotmetiment dels mitjans al partidisme que acaba desqualificant-los davant els lectors. I sobretot hi ha la por, la por de parlar i dir les coses. La por que treballen per ficar al cos de qui vulga explicar que el rei, per més d’esquerres que siga, va nu. I va nu.

El fracàs

I el cas, i el que em preocupa, és que, quan fa vint anys que l’esquerra francesa refusà d’escoltar les veus crítiques –que les expulsà del seu si i les convertí en objecte d’un atac sense treva, que les anatematitzà acusant-les de manera ridícula de ser de dretes–, el resultat és que l’extrema dreta és el primer partit. I que l’estat francès viu immergit en una crisi social sense precedents i d’una violència social, verbal i física, terrible.

Voldria que fóssem conscients, per aquest motiu, que al nostre país, sobretot al Principat, precisament el procés d’independència ha significat d’ençà del 2012 una alternativa molt positiva a tot allò que passava a la resta d’Europa. La nostra revolució és una revolució de la majoria amb l’ambició de canviar-ho tot, però allunyada completament d’aquesta extrema dreta destructiva i corrosiva que cada dia més assumeix el paper de ser l’alternativa, falsa!, a un sistema podrit que no aporta respostes al dia a dia de la gent. Enganyant la gent.

Per això crec que ara, malgrat trobar-nos ficats en el pou temporal on som, hauríem de ser capaços d’extreure’n les lliçons i de reaccionar. I de tornar allà on érem, ara que encara hi som a temps. Ara que senyals com el que podria ser el fracàs de La marató encara són això: senyals i prou.

Vicent Partal, VILAWEB

Related Articles

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí

*

Stay Connected

21,991FansMe gusta
3,912SeguidoresSeguir
21,800SuscriptoresSuscribirte
- Publicidad -spot_imgspot_imgspot_img

Latest Articles

Abrir chat
Hola!😊 ¿En qué podemos ayudarte?
Verificado por MonsterInsights