Mor Antonio Gala
Mor Antonio Gala. El poeta, dramaturg i novel·lista Antonio Gala ha mort aquest diumenge a 92 anys, a Còrdova. La família de l’autor i la Fundació Antonio Gala han confirmat la defunció en un comunicat i han anunciat que aquest dilluns s’obrirà una capella ardent de les 10.00 h a les 17.00 h al saló d’actes de l’entitat.
Antonio Gala ha estat un dels autors en llengua espanyola més llegits i més reconeguts, tant dins com fora d’Espanya, un escriptor, dramaturg, poeta i assagista de personalitat complexa, gran elegància i vastíssima cultura.
La seva enorme popularitat arrenca, sobretot, de l’activitat periodística i, a partir del 1990, de les seves novel·les. Va ser aquest any quan Antonio Gala, a qui fins aleshores només es coneixia com a poeta i autor teatral, va sorprendre tothom en guanyar el Premi Planeta amb la novel·la «El manuscrito carmesí».
A partir d’aquest moment, Gala no va deixar mai de cultivar la narrativa amb títols tan celebrats com «La pasión turca», portada al cine per Vicente Aranda i protagonitzada per Ana Belén, «El pedestal de las estatuas» i «Los papeles de agua.»
L’any 2000 Gala va publicar «Ahora hablaré de mi», la seva autobiografia sincera.
Una intel·ligència precoç
Nascut el 1930, a Brazaltortas, a Ciudad Real, i batejat amb el nom de Antonio Ángel Custodio Sergio Alejandro María de los Dolores Reina de los Mártires de la Santísima Trinidad i de Todos los Santos Gala Velasco, l’autor sempre es va considerar cordovès d’adopció. El 1939 la seva família es va traslladar a viure a Còrdova quan tenia 9 anys i en aquesta ciutat.
Antonio va ser un lector precoç de Rilke, Garcilaso o San Juan de la Cruz. Als 5 anys va escriure un relat curt i als 7, la seva primera obra teatral. Al 14 fa una conferència a Círculo de la Amistad de Còrdova.
Amb 15 anys ingressa a la Universitat de Sevilla per estudiar dret i es matricula per lliure a Madrid, en dues carreres, Filosofia i Lletres i Ciències Polítiques i econòmiques, i es llicència en totes tres.
Durant els anys universitaris publica els seus primers poemes en revistes literàries de l’època.
Mor Antonio Gala
Gala rebel: de la cartoixa a la bohèmia
Després de llicenciar-se comença a preparar oposicions al cos es d’advocats de l’Estat. Abandona les oposicions per ingressar a l’orde de la Cartoixa, segons explica a la seva autobiografia «Ahora hablaré de mi», com a acte de rebel·lia per les pressions del seu pare. Memòries. Però poc després és expulsat de l’orde monàstic.
Primer marxa a Portugal on imparteix classes de Filosofia i Història de l’Art, rep el seu primer premi l’Adonais de poesia. S’inicia com a autor teatral i comença la seva carrera periodística, que li permet el 1963 viure de l’escriptura. També viu una temporada a Florència.
Ja a Madrid, el 1973, està a punt de morir per una perforació de duodè. Durant la convalescència va començar a utilitzar el seu característic bastó, un objecte del qual va arribar a tenir una gran col·lecció, més de 3.000, sobretot de regals d’amics i admiradors.
El 2011 va anunciar que tenia un càncer que va superar anys després.
Políticament, va defensar les polítiques d’esquerra sense identificar-se amb cap partit. Va reivindicar l’autonomia andalusa i va ser contrari a la permanència d’Espanya a l’OTAN. Va presidir de l’Associació Hispano-Àrab, i va formar part de la Societat d’Amistat Espanya-URSS.
El 1985 va ser denunciat per un comandant de l’exèrcit espanyol per injúries i ofenses a l’exèrcit espanyol en el seu article «Soldadito español» publicat a El País aquell any.
A El Mundo va publicar articles molt crítics amb l’Estat d’Israel, que van ser titllats d’antisemites. El 2014 la Comunitat Jueva de Madrid es va querellar contra ell per discriminació, incitació a l’odi, ofensa als sentiments dels membres d’una comunitat religiosa i injúries, per un dels seus articles «Els elegits?»
Tampoc va amagar mai la seva homosexualitat.
Durant la seva vida i en les seves múltiples facetes, Gala ha rebut un llarg reguitzell de premis, entre d’altres, el Premi de la Crítica: el «Quijote de Oro» del 1972-73; el Premi Nacional de Guions, el 1973; el Premi de Mitjans Audiovisuals, el 1976; el Premi de les Lletres Andaluses, el 1989; el Max de Honor del 2001 i el de Periodisme de l’Associació Pro Drets Humans, a més de ser membre d’honor de la Reial Acadèmia de Córdoba de Ciències i de les Belles Lletres i Nobles Arts des del 2008. Però mai va rebre cap dels guardons més destacats de les lletres espanyoles.
Pots seguir-nos també: Instagram i Facebook
Encuentra más noticias. La Prensa
