Des de quan som bilingües els catalans? Primer estudi del procés d’introducció del castellà

Les classes populars mantenen l’ús del català al llarg dels anys, i és durant el franquisme quan es consolida el procés de bilingüització

El procés d’introducció del castellà a Catalunya no va començar fins a mitjans del segle XIX. Aquesta llengua, utilitzada només per elits fins a la Revolució Industrial, comença a penetrar en el territori amb la construcció de l’estat nació espanyol i l’establiment de l’escolarització obligatòria.

Així ho posa de manifest l’avançament del primer estudi -fet pel Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona- que intenta esbrinar des de quan som bilingües els catalans.

L’estudi posa de manifest que són les classes populars les que mantenen l’ús de la llengua al llarg dels anys, i que és durant el franquisme quan es consolida el procés de bilingüització.

El monolingüisme es manté fins a finals del XIX

Malgrat que la llei que introdueix l’escolarització obligatòria en castellà és del 1857, el 1900 a Espanya l’índex d’analfabetisme era encara del 50%. Això i la constatació que la llengua ambiental era el català, són dues de les dades fonamentals que permeten deduir que existien, en aquells anys, grans bosses de parlants monolingües que no feien servir per res el castellà.

Un fet que polítics de la Cort com el comte-duc d’Olivares o el superintendent de Catalunya amb Felip V acabada la Guerra de Successió, José Patiño -que escriu que els catalans «solo hablan su lengua nativa… sin practicarse el uso de la lengua española; bien que ésta comúnmente se entiende por las personas que han seguido los Estudios de Letras, pero en nada de la gente rústica…»-, ja havien constatat en els seus informes al segle XVIII.

La situació de pràctic monolingüisme es manté fins a finals de XIX. És aleshores quan creix l’alfabetització i els moviments migratoris comencen a ser rellevants, i les classes benestants la utilitzen com a sistema d’ascens social. És l’època que Santiago Rusiñol retrata en el sainet «Gente bien».

 

L’estudi del CUSC parteix dels testimonis orals de persones nascudes aleshores, fa pràcticament cent anys, que poden recordar els usos lingüístics de la seva infantesa i els dels seus pares i avis. Els seus records no són diferents dels de molts d’altres.

De fet, qui no coneix persones com la Montserrat o la Dolors Esteve? Veïnes de Piera, a l’Anoia, asseguren que de les seves companyes d’escola, d’abans de la Guerra Civil, una vintena, ningú parlava altra cosa que no fos català. Quan se li pregunta qui parlava castellà en el seu entorn, la resposta és taxativa:

«Ningú, ningú…, al barri, les amigues, a casa de les amigues, els pares, tothom català, no se sentia ni una paraula en castellà. Això quan jo era petita, després de la Guerra potser més.»

I només recorda alguns jocs de corda cantats en castellà, tot i que també n’hi havia en català. I explica:

«La lliçó, el llibre, era en castellà, però l’explicació era en català.»

 

La Dolors, de 90 anys, corrobora amb el cap el que diu la seva germana, de 97, que explica:

«A casa no vaig sentir cap paraula castellana. Els pares l’entenien. L’àvia havia servit de minyona a Barcelona, a casa d’uns senyors que devien parlar castellà i n’havia après alguna paraula», i afegeix: «Aquí potser algun estiuejant que venia amb minyones. A l’estiu se sentia alguna paraula en castellà.»

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


*